Punt de partida

Aillarme del mon ficarme dins mi com mai, voler entendrerme i no saber per on començar. Sentir inpotencia i desesperacio al veure que vull controlar el que sent, vull encarrilar aquests pensaments que corren desenfrenadament pel meu cap incendiant poc a poc cada idea que creia segura fins al punt de no saber res, no veure res clar, sensr saber que fer. Doncs deixem de ferli cas al cap em diu el cor, però vaja altre... Un altre laberint democions en el qual no vull entrar per por a descobrir coses reals, sinceres, amagades durant tan de temps. Em refugii en la meva imatge en el mirall, imaginant que no soc jo que es qualsvol altra persona i imagin... Oh, santa imaginacio que tenc, tan real em pareix tot que ja no se ben be si el que imagin magradaria de veres que passas o si tan sols imagin com si fos una mena d via descapament de mi mateixa. La imaginacio, que no mha decebut mai, es un bon punt de partida.